3 de maig de 2018

Consumir amb responsabilitat


D’on prové i quines són les condicions de treball del producte que he consumit?

El producte escollit ha estat una peça de roba de la marca de moda Zara fabricat a Bangla-Desh.



Amancio Ortega, fundador i principal accionista del Grup Inditex, l’empresa que hi ha darrere de les marques Zara, Pull and Bear, Massimo Dutti, Bershka, Stradivarious, Oysho, Zara Home i Uterqüe es va convertir en la tercera fortuna mundial més important del món. Ell s’ha enriquit a força de treballar de valent, creant riquesa i ocupació a les costureres gallegues (ja que ell és de Galícia) que han aixecat durant dècades les marques del Grup Inditex treballant durament a canvi de salaris més aviat modestos.

En l’expansió de la compañía, la contractació de la confecció a fàbriques repartides per tot el món s’ha convertit en la norma. Inditex és el principal client de les fàbriques i dels tallers de països com ara Bangla-Desh, Cambodja o el Marroc.



El cost de la roba barata

La precarietat dels tallers asiàtics són els costos de producción més baixos del món: salaris que no donen ni per viure, jornades inacabables al ritme de les comandes, problemes de seguretat laboral i deficiències estructurals als edifics que els acullen.



La marca de moda es defensa dient que te la seva pròpia conducta a l’hora de contractar les empreses que els proveeixen les peces. Abans d’establir cap relació amb un proveïdor, Inditex, el principal grup empresarial de l’Estat, assegura que es fan auditories socials i que vigilen les condicions de treball de les fàbriques, s’analitza la no utilització de treball infantil, la seguretat de les instal·lacions, les remuneracions i els horaris. I és la qüestió, fnalment, és qui supervisa el compliment d’aquestes exigències. El mateix govern de Bangla-Desh, “per falta de capacitat o voluntat, no ha aprovat cap llei per controlar l’acció de les empreses multinacionals al seu país.”

Per tant, no podem obviar, que part de la responsabilitat de les condicions pèssimes laborals dels treballadors a les fabriques tèxtils de Bangla-Desh és del mateix govern per no impulsar polítiques i sense estímuls per proposar millores en els seu sistema clarament pessimista.


Mireia Subirats





Què passa amb el coltan?



Què és el coltan?

El coltan és un mineral que s’utilitza per fabricar components claus dels mòbils, smartphones i dispositius electrònics portàtils cada vegada més potents i sofisticats. Se’l menciona com a resposable indirecte, en part, de l’atroç guerra crónica que pateix la República Democràtica del Congo, on es troben les majors reserves mundials del coltan.



Conseqüències d’utilitzar el coltan

La guerra del Congo és la guerra dels minerals, que un cop tractacts serán indispensables entre altres usos, per a la telefonia mòbil. Tres quartes parts del coltan comercialitzat al món surt del Congo i una bona part procedeix de les mines de l’est controlades per grupd rebels que, amb estructures militars, “exporten a l’estranger, amb els diners financen la guerra”, expliquen. Són els que es coneix com a “minerals de sang”, perquè fins a arribar a la butxaca del consumidor transformats en qualsevol producte han deixat un rastre tràgic de motors i violacions de dones i drets humans.



Caddy Adzuba

Caddy Adzuba és una abogada, periodista, locutora i activista pels drets de les dones, la infància i llibertat de pensament de premsa del Congo. Ella, en una entrevista explica com en els seus propis ulls veu, gairebé diàriament, violacions i explotacions dels nens i dones: “El pitjor és que les nostres dones són violades i els nens són esclaus a les mines per satisfer els desitjos d’Occident”, lamenta, tot i que jura i perjura que ningú no s’ha de sentir culpable, ni desitjar un mòbil nou ni d’acollir un esdeveniment com el Mobile Worl Congress. Fer de la necessitat, virtut: l’activista reclama de fer servir l’aparador mundial de la cita de la telefonía mòbil per ‘crear diàleg’ entre totes les parts del sector i ‘parlar de la veritat’ del que passa en aquell racó del món.


Mireia Subirats, 4t d'ESO

20 de març de 2018

Bases del Concurs de contes breus 2018

Un any més l'Institut Cristòfol Despuig convoca el Concurs de contes breus.

Hi pot participar l'alumnat, el professorat i el personal no docent de l'institut, presentant una narració de tema lliure escrita en català, castellà, anglès, francès o alemany abans del dia 12 d'abril de 2018.



Aquest any estrenem un cartell nou, obra de Júlia Tafalla, de 3r d'ESO, realitzat gràcies a una activitat coordinada per les professores d'Educació visual i plàstica Lina i Núria Matheu, que van fer una primera tria de dotze treballs seleccionats prèviament.



17 de desembre de 2017

Premis del VIII Concurs de microrelats de terror 2017



El jurat del VIII Concurs de microrelats de terror 2017, format pels responsables de la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig, amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres, ha acordat donar els premis següents:


Categoria primària

Relats en català:

«La torre maleïda», de Maria González Rojas
Escola Consol Ferré (Amposta).

«La casa abandonada», de Guillem Bertomeu Roca
Escola Sant Miquel (Deltebre).

«Una carta sospitosa», de Jordi Blanch Calvet
Escola Xerta.

Premi especial concursants novells:

«La nit dels esquelets», de Jan Pros
Escola Sant Miquel (Ascó).

Relats en castellà:

«El mañana no existe», de Biel Gispert
Escola Consol Ferré (Amposta).

«Ella es mi amiga», de Yanira Casanova Vela
Escola Consol Ferré (Amposta).

«Los niños fantasma», d'Arnau Rodríguez Luna
Escola Cinta Curto (Tortosa)

Premi especial concursants novells:

«El libro maldito», de Marina Barrios Pescador
Escola del Poble Nou del Delta.

Relats en anglès:

«051: Virus», d'Iker Baubí Pérez
Escola Cinta Curto (Tortosa).

«The night of Halloween», de Pau Herrera Bideaua
Escola Consol Ferré (Amposta).


Categoria secundària

Relats en català:

«L’ungla negra», de Cinta Vega Tomàs
Institut Roquetes.

«Comença el show», de Sara Descàrrega
Institut Terra Alta (Gandesa).

«Els monstres de Hannay», d'Alba Múrcia
Institut de Deltebre.

Relats en castellà:

«Al otro lado de este lado», d'Aida Campos Ortiz
Institut Ramon Berenguer IV (Amposta).

Relats en anglès:

«You arrive at home...», de Toni Moreno Jurado
Institut Cristòfol Despuig (Tortosa).

«The black forest», d'Aleix Cano Monserrat
Institut Joaquín Bau (Tortosa).


Categoria batxillerat i cicles formatius

Relats en castellà:

«Miedo a estar sola», de Blanca Demattey
Institut Julio Antonio (Móra d’Ebre).

Relats en anglès:

«Angel voice», d'Àngela Querol March
Institut Cristòfol Despuig (Tortosa).


El lliurament dels premis es farà divendres 22 de desembre de 2017, a partir de les 12.30 h, a la sala d'actes de l’Institut Cristòfol Despuig en el transcurs de la cantada de nadales en diferents llengües que farà l'alumnat del centre.

Si voleu llegir els relats premiats, cliqueu a sobre dels títols dels relats o llegiu el llibre sencer a Issuu.



La resta de contes premiats en altres convocatòries està disponible al bloc Calaixó de sastre i també en format de llibre electrònic a Issuu.

Angel voice


Last week, I was speaking with my husband about his constant business trips. I am many weekends alone, that’s why I decided to talk to him. I asked him about his work and what he does in the weekend congresses. He said it was a secret. As I wanted to know the answer, I threatened him to end our relationship.

Yesterday, as it was Friday, Derek was going on a trip again. At midnight, the hall door opened. I asked if the person who had opened the door was Derek, but nobody answered. I got up from the sofa and in the hall I saw three silhouettes approaching. I ran to the room to lock me there, but there were five more people waiting in the lounge. They tied my hands behind my back and also my legs. I did not stop sobbing and I asked to them not to hurt me.

Those people scared me so much. They wore anti-gas masks, voice distorters and all kinds of weapons in the pockets of their clothes and jackets. Someone came up to me, took off his mask and put powders on my face. That person started talking and I recognized his voice instantly: it was Derek, my husband.

–Now you know what type of work congresses I do and these seven people are my employees –he said to me. He kept telling me all kind of things about his work but that dust (burundanga) had left me mindless, I didn’t react to anything. I looked like a puppet without a soul. He said to me that he wouldn’t make me suffer anymore because he loved me. As he had drugged me and Ï looked like a puppet, I was at his disposal without knowing or wanting that.

Right now, I am telling you this sadness, my daughter. I jumped off the roof of our house because your father ordered it and you saw it all. You also had to see how they tore my body with an ax and they set me on fire.

To this day, you still can not hear me because I am an angel, but right now your father is drowning in an oil bathtub. I know you do not deserve this suffering, but he did not deserve to live. I hope you can forgive me.


Àngela Querol March
Institut Cristòfol Despuig (Tortosa)


*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Miedo a estar sola


Creer que lo tienes todo controlado, pero no lo tienes. Creer que puedes con todo, pero no puedes. Creer que ya lo has superado, pero no lo has hecho. Despertar día tras día esperando que todo haya sido un sueño, pero le llamas para darle los buenos días y no está ahí. Va pasando el tiempo y dices: “Ahora sí, ahora ya lo he superado”, tan solo porque llevas dos noches sin despertarte, pero entonces un día cualquiera abres el congelador para ver qué puedes comer y ves ese helado que tanto le gustaba. Pasan las semanas y, obviamente ya lo llevas mejor, pero creer que todo ha pasado sigue siendo un error, porque el momento en que te llega una carta del banco a su nombre es devastador.

Decides cambiar de casa porque no soportas más vivir allí, pero parece que se quiere mudar contigo. Pasan los meses y las cosas se van normalizando. A lo mejor sigue sin ser del todo “normal” pero al menos ya no hay tanto caos en tu vida. Estás bastante mejor, pero cuando se te caen las llaves debajo del asiento del coche y al recogerlas encuentras una foto vieja de carné, todo se te vuelve a caer.

Aun así, sigues. Sigues creyendo que todo va a pasar. Sigues creyendo que algún día vas a poder olvidarlo. Es entonces cuando te das cuenta de que has estado cometiendo un error. No debes olvidar. Debes aprender a vivir con ello. Cuando aceptas eso es todo algo más fácil, pero sigues teniendo miedo.

Porque no hay mayor miedo que el miedo a estar sola.


Blanca Demattey
Institut Julio Antonio (Móra d’Ebre)


*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

The black forest


What about starting with the typical expression Once upon a time...

Thus, once upon a time in a city called Beallsville, in Ohio, a terrible event happened that was going to change completely the life of two local families: the Thompson and the Williams.

On 2nd of October 1982, Will Thompson, an 11 year-old boy, was making for school like any other day. He was going with his best friend Mike Williams, who was the same age. They were talking about the adventure they had had the day before. They went to the Black Forest near the village and they tried to find something special, but they didn’t expect what they were going to find. They were walking when they saw a purple light floating in the air. The two guys started to follow the light. They spent ten minutes after it, but suddenly, the light disappeared in front of an abandoned house in the forest. Will asked Mike if it was a good idea to enter the house and Mike agreed. It definitely was a great idea. After just five seconds, they changed their mind. The door closed mysteriously. They tried to open it, but it was impossible, so they moved to another room of the house. Mike saw a sheet of paper on a table in a place that was like a living room: “Never look backwards” it stated. Mike was getting more and more nervous and felt something touching his back. He turned back. It was Will. It seemed he was more nervous than Mike. He said that he had seen a lot of shades on the top floor and he was so scared. They tried to open the door; this time it opened easily though. They said they would go back the following afternoon.

Therefore, they returned there the day after, but something had changed thoroughly. The house wasn’t there any longer and it looked like someone was following them. As a matter of fact, he was pursuing them. They tried to return home but something appeared in front of them. It was like a large monster without a face, with only a mouth that was saying all the time: Never look backwards. The boys started to run. The monster was trying to catch the boys, always repeating the same. Never look backwards, once and again. The monster caught the boys and ate them in a few bites.

Some people say they’ve seen the monster in the forest, although there are quite a few people who say that’s all a legend. I can only say that nobody should enter The Black Forest. You might get eaten!


Aleix Cano Monserrat
Institut Joaquín Bau (Tortosa)


*Conte premiat en la categoria de secundària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

You arrive at home...



You arrive at home after a tiring day of work.You get closer to the switch to switch it on, but you realize that there’s already one hand there.


Toni Moreno Jurado
Institut Cristòfol Despuig (Tortosa)


*Conte premiat en la categoria de secundària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Al otro lado de este lado


Los colores de la tarde habían desaparecido detrás de las formas caprichosas de las nubes formadas por el empuje que la brisa experta había dibujado. Observaba distraída por la ventana como la luz se desvanecía y como mi ser quería marchar con ella. No encontraba la razón por la cual había de estar allí, pero no podía marcharme. Día tras día, luchaba por continuar, por seguir el camino correcto, pero no sabía cuál era ese camino, qué vía de todas era la acertada, la segura, la normal para el más común de los normales. Nadie me quería explicar por qué ya no estaba allí ninguno de mis seres queridos, y por qué no podía marchar con ellos, seguirles, aunque solo fuera a distancia. No podía sentir su olor, no reconocía sus miradas sinceras ni su amigable voz. Sólo sentía gritos de piedad y desesperación, y no podía hacer nada.

Salí corriendo del instituto sin parar atención al tumulto que se afanaba por salir, riendo, saltando, felices por estar los unos con los otros, sin darse cuenta de mi presencia. Quise gritar, suplicar: «¡Eh! ¡Estoy aquí, por qué me ignoráis!» No pude articular palabra, no tenía voz ni fuerza suficiente para ni tan siquiera componer un tosco sonido gutural. Mis compañeros se cogían de las manos mientras yo levitaba entre ellos. Mi cuerpo parecía desvanecerse.

Cuando llegué a casa, no había nadie, estaba oscura, callada. Entré en silencio, caminando de puntillas, intentando no hacer ruido, como si hubieran esparcido granos de arroz por el suelo y en las habitaciones reposaran almas recién dormidas. Subí a mi habitación y me dejé caer exhausta en la cama, deshaciendo la lisa pulcritud de la colcha. Intenté suspirar, y no suspiraba, intenté recordar, y no recordaba, intenté llorar, y no lloraba. Quise dormir, mis ojos estaban abiertos, y no podía cerrarlos. En ese momento comprendí que ya no hacía falta dormir, ni llorar, ni recordar.

Mis manos se deshacían, mi cuerpo se rompía, oí la voz de mi madre, de mi padre, los oí llorar, suplicar, y yo no podía responder. Intente marchar, el suelo me tragaba, luchaba por salir, no podía respirar. Caí hacia un vacío eterno. Las imágenes corrían vertiginosas; supliqué, pero solo me hundí más. Alguien me cogió fuertemente de la mano, me estiraba, me rompía, no hacía falta ningún lamento, no pude salir, no pude volver.

Silencio, oscuridad, quietud, nada, eternidad, nada, soledad. No hay nada al otro lado.


Aida Campos Ortiz
Institut Ramon Berenguer IV (Amposta).


*Conte premiat en la categoria de secundària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Els monstres de Hannay


Boja, em diu la mare. Dimoni, em crida el pare. I el meu germà no em diu res perquè no sap parlar encara. El meu món és totalment diferent del vostre, està tintat de roig llampant. Veig ànimes amb cors perforats, les veig. Els nens de la meva escola juguen amb nines i ninots, i jo jugo amb ànimes. Em diuen el que haig de fer i com m’he de comportar. Diuen que al final podré anar amb ells.

La meva ment és capaç de fer coses que ningú dels qui llegireu això us podeu imaginar. Puc travessar-te. Puc arribar als teus somnis i tacar-los de sang. Puc emboirar-te el camí, i fer-te caure. Puc arrencar-te els ulls per poder veure el meu món.

Sóc una nena, nena neneta, molt dolenteta. Sóc la nena del bosc, que menja sang i escriu amb plomes. Sóc la nena neneta, que parla amb ànimes i besa esperits. Soc la nena neneta que s’alimenta de pors, menja escorpins i mata l’amor. Sóc jo, la nena que et farà veure dimonis. Com els peus freds de l’hivern que acaricien el terra i t’agafen calfreds. Sóc els ulls del teu llit, m’amago amb tu per fer-te patir.

Malvada fins a morir-me, dolenta fins a la tomba. No m’atraparàs. Ni em veuràs. Sang que goteja com banda sonora, ànimes en pena com amistats i dimonis com pares.

Televisions apagades, nens somiant i pares adormits. Entro en escena, m’acosto i t’arrenco els llençols, t’esgarrapo el rostre i em menjo els teus crits.

Soc eternament dolenta.

—Hannay, vinga, ens en anem a la visita.

—Mare, calla.

—Un altre cop escrivint bestieses?

—QUE CALLIS!

—Vinga no ho facis, para, atura’t!

Esquitxades de sang inunden l’habitació. Fins aviat, mami...

—Oi, mare, que els meus monstres no eren tan petits? Ha ha ha ha!



Alba Múrcia
Institut de Deltebre


*Conte premiat en la categoria de secundària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.