20 de desembre del 2013

Passatge a l'infern

Era l’aniversari de la mort de Clary, la meva bona amiga. Com cada any vaig preparar un cistellet amb coses diverses, sense deixar-me el Chardonnay que tant ens agrada a les dues. El vent tan fort que bufava penetrava per tots els foradets que trobava i enflairava tots els meus records barrejats amb la culpa. Us preguntareu per què sento culpa, doncs perquè vaig ser còmplice de la seva mort.

En arribar al cementiri, era estrany, però sentia com si m’observés algú, la qual cosa em provocava malestar. (Hola, amiga meva, perdona’m -vaig dir). Eren les quatre paraules que sempre deia abans de fer el ritual. Aquest ritual consistia a obrir la botella de vi, ficar damunt d’un mantellet les tres cosetes i parlar, parlar com si res hagués passat. Em va cridar l’atenció que els lliris que li vaig portar l’any pasta continuaven vius, com si la seva ànima estigués allí. Però no li vaig donar molta importància.

De cop i volta, va començar a tremolar el terra, tan sacsejadament que en posar-me de peu, no podia mantindre l’equilibri. Al cap d’uns segons, res! Vaig apropar-me a la tomba on el terra estava rebutjat i el taüt buit. Vaig intentar sortir-ne però no vaig poder. El cementiri estava tancat!

En veure la seva aparició, se’m van mullar les cames, era ella! Portava el vestit blanc que normalment es posava en senyal de pau després de les baralles. Vaig agenollar-me i vaig començar a demanar-li perdó. Llavors Clary va fer un moviment de mà, i vaig perdre la respiració mentre em sortia sang de la boca… (Estàs perdonada, però has de sentir el dolor que jo vaig patir i, a més, et necessito allí amb mi –va dir la seva veu amb un to de prepotència). Ara ja sentia com cada cèl·lula, òrgan, teixit anva morint dins meu i em deixava abatuda. En els meus últims moments, el terra es va esquerdar, del forat van sortir unes persones vestides de blanc. Em van agafar com Jesús en el seu últim viatge, i em van arrossegar cap al forat. Era un forat immensament profund on els crits de les persones més la calor del foc etern m’invitaven a una expedició sense retorn. Va ser llavors quan la veu de Clary em va xiuxiuejar –Amigues per tota l’eternitat-, jo m’hi resistia però res no podia fer per impedir-ho.

Per ser una pecadora i per abandonar la meva amiga, vaig haver de pagar-ho molt car. Segur que ara que has llegit això, ets igual que jo, un pecador/pecadora, Així que vés amb compte, l’infern no perdona.

Olivia Stoicev


*Conte premiat en la categoria secundària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.